top of page
  • Redacción

El mejor 11 histórico del Levante para... Felip Bens


Porter

Gorka Barrie. Del Sestao a Orriols. Set temporades de blaugrana (1976-83). Anys difícils. Moments feliços també i somnis de Primera. Barrie era el nostre Iríbar. Porter dels d’abans, pura escola basca: imponent per dalt, amo de l’àrea. Elegant baix dels pals i fora de l’herba. Llevantiniste confés i u dels ídols de la nostra infància.


Defenses

Central: Sergio Ballesteros. Nasqué per al futbol en un Orriols a mig camí entre les dificultats estructurals i l’ambició, i tornà per a ser protagoniste i capità dels millors moments de la història llevantina, amb un rendiment espectacular. El seu caràcter reviscolà en la grada l’orgull granota.


Central: Juan Puig. La Llegenda. Més de dos dècades en el club, com Dolz. Jugà des de finals del anys 10 fins als primers 40. Fonamental en el creixement del Llevant FC des dels anys 20. També fon entrenador. El volien tots els clubs de l’època però ell reïa: no li interessaven els diners, jugaria en el Llevant tota sa vida. Amb Dolz, els gran “one club man” de la història llevantina.


Lateral esquerre: José Ballester Gozalvo. Resident, capità i defensa del Llevant FC. Fundador del club amb son germà Víctor Fardatxet, que fon u dels millors jugadors dels anys 10. La seua família és essencial en l’orige del futbol en la ciutat de València. Aplegaria a ser ministre d’Afers Exteriors del Govern de la República en l’exili.


Lateral dret: Toni Calpe. El millor de tots. Orgull dels llevantins en Vallejo, se n’anà al Madrid per a ser campió d’Europa i en acabant tornà a Orriols en Tercera, per a ser capità fins que es retirà. Amb son pare i son germà Ernesto són una saga irrepetible. L’home de futbol més cult que he conegut mai.


Migcampistes

Migcampista: Vicent Iborra. Com Calpe o com Ballesteros, Iborra es forjà en el Llevant (entre 2007 i 2013, visquent moments tan decisius com l’ascens de 2010 o la participació europea), se n’anà a triomfar fora (en el seu cas, al Sevilla, al Leicester i al Vila-real) i tornà a casa per a liderar l’ascens a Primera 22-23. Abonat del club durant tots els anys que estigué fora.


Migcampista: Vicent Latorre. El seu puny en alt celebrant un gol en els 80, enmig d’un estadi ple de cement, és el símbol de la resistència llevantina en els pitjors moments de la nostra història. Des de juvenil hagué de fer-se un lloc a colzades en un club que despreciava a la gent forjada en la Malva-rosa. Amb treball, sacrifici i molts gols es convertí en un referent indefugible de la nostra història.


Extrem esquerre: Pasqual, el Pato Botella. Un extrem intrèpid, amb regat i gol. Tan destacat en el Llevant, entre el 37 i el 41, que el Madrid vingué a per ell. Ell no volia però el club necessitava el traspàs. Ja en Madrid visqué quatre anys immers en la nostàlgia, reclamant cada curs tornar a jugar en el Llevant i a pescar en el Cabanyal. Literalment. Ho aconseguí en el 46. Estigué en actiu quatre anys més, fins que es retirà.


Extrem dret: Agustí Dolz. Dos dècades al servici del club en pantaló curt. Després estigué en Vallejo per a tot allò que calguera. Puntal del Llevant dels anys 30, campió de la Copa del 37 i a punt d’ascendir a Primera en la 39-40. Protagoniste del mite del “Bombeja, Agustinet!” que ha trascendit el temps. Un cor llevantí.


Davanters

Davanter: Gaspar Rubio. Abans d’anar al Madrid contribuí al primer títol important del Llevant, el Campionat valencià 27-28. Conquerí la Copa del 37 i tornà a casa en els anys 40, després d’haver triomfat. Valencià singular i futboliste reconegudíssim, fon internacional en quatre partits en els quals anotà ¡9 gols!


Davanter: José Morales. Tot i la seua eixida per la porta de darrere, és un símbol d’un dels millors Llevant de tot el temps. Ho tenia tot per a ser una llegenda en Orriols. Mai ho serà però tampoc oblidarem els seus golassos ni la profunda i sincera admiració que generava entre l’afició.

bottom of page